Articles

La MÚSICA i les MATEMÀTIQUES

per Eduard Mañé,
organista, doctor enginyer industrial i president de la Societat Bach
Barcelona, maig 2012

 

mus-i mats

Les matemàtiques es troben d’alguna manera en qualsevol camp del coneixement humà. De fet, es podria argumentar que les matemàtiques són presents d’una manera o d’una altra en tot el que existeix arreu, àdhuc el que podem imaginar cabalment que existeix. Qualsevol situació, possible o imaginària, que tingui relació amb l’espai, el temps o el pensament, interessa a les matemàtiques.

La música és un àrea d’estudi que té indubtablement una relació amb les matemàtiques. Per a molta gent, la música és una forma de comunicació sense paraules que arriba a l’ànima directament de l’intel·lecte humà. No obstant això, la música no és una creació de la humanitat; l’ésser humà només l’ha descoberta, l’ha manipulada i l’ha reorganitzada. En veritat, abans que qualsevol altra cosa, la músicaés un fenomen natural, explicable necessàriament, però no suficientment, mitjançant uns principis físics i matemàtics.

No és fàcil definir la paraula “música” atesa la diversitat d’opinions de molts estudiosos. La definició més acceptada, però, és aquella que descriu la música com l’art d’organitzar o de combinar els sons de manera intel·ligible mitjançant el ritme, la melodia i l’harmonia. La música, doncs, és una entitat de tres dimensions. Per tant, aquesta definició exclouria la “música rap” ja que el rap té ritme però virtualment és buit de melodia i d’harmonia; potser el rap es definiria com a poesia rítmica amb un mínim d’elements musicals; i encara hi ha d’altres manifestacions artístiques que podrien passar per música, però no ens ocupem d’elles en aquest llibret.

I el soroll, què és?

Llegir la conferència sencera ⬇︎

CANTATES RELIGIOSES DE BACH per als DIUMENGES i DIES DE FESTA segons la LITÚRGIA CATÒLICA

   per Eduard Mañé,
organista, doctor enginyer industrial i president de la Societat Bach
Barcelona, setembre 2006

 

Resum: es presenta un estudi que relaciona des de l’any 2006 fins el 2020, les lectures bíbliques dels diumenges i festes religioses a l’Església Catòlica, amb les cantates d’església que Bach va escriure el segle XVIII per als diumenges i festes religioses de l’època, seguint la litúrgia luterana. L’estudi té per objecte saber quines cantates en una església catòlica s’escau interpretar en un determinat diumenge o festa religiosa de l’any (s’exclou de l’estudi les festes de caràcter local).

Llegir l’estudi sencer  ⬇︎

LA TONADILLA ESCÉNICA A TRAVÉS DEL COMPOSITOR JACINTO VALLEDOR (1744-1809)

   per Aurèlia Pessarrodona,
resum de la tesi doctoral dirigida pel Dr, Francesc Bonastre Bertran (UAB)
Barcelona, juliol 2010
Microsoft Word - resum divulgatiu de la tesi.doc

La tonadilla escènica és un dels gèneres lírico-escènics més peculiars i rics però alhora desconeguts del patrimoni musical espanyol. Consistia en breus peces escèniques formades per diversos números cantats en què es desenvolupava una escena normalment humorística. El seu periode àlgid fou durant la segona meitat del segle XVIII, i formava part de la plèiade de gèneres escènics breus  -sainets, balls dramàtics, lloes, fines de fiesta, etc.- que servien d’entreteniment distès per al públic dels teatres, sobretot durant els entreactes de les comèdies.

Tanmateix, l’atenció que ha rebut per part dels investigadors ha estat molt escadussera. Durant molt de temps s’han considerat definitius els treballs del musicòleg català Josep Subirà, sobretot als anys 1920 i 1930, molt meritoris però avui en dia absolutament desfassats. Així, doncs, aquesta tesi doctoral constitueix la primera monografia actualitzada sobre aquest tema. No pretén ser un treball definitiu, cosa absolutament impossible davant de la ingent quantitat de tonadillas que es conserven als arxius madrilenys, sinó que està concebuda com a proposta inicial -i necessària- per començar una paulatina revisió dels estudis sobre aquest gènere.

Per a aquest propòsit s’ha optat pel compositor madrileny Jacinto Valledor, músic especialment adient per dos motius. Per una banda, Valledor va exercir com a compositor de tonadillas al Teatre de Barcelona aproximadament entre 1773 i 1785, la qual cosa ha permès aprofundir en un aspecte gairebé desconegut del gènere: el seu conreu als teatres anomenats de províncies. I per altra banda, de Valledor ha quedat la música d’un nombre molt reduït de tonadillas, només 24, la qual cosa ha facilitat la seva catalogació, una anàlisi pormenoritzada i una edició crítica molt curosa. Entre aquestes obres destaca una de les tonadillas més reeixides i ambicioses del moment, La cantada vida y muerte del general Malbrú (1785), inspirada en la popularíssima cançó “Mambrú se fue a la guerra”. Aquesta ambiciosa tonadilla ha sigut objecte d’atenció per part d’investigacions i músics fins avui en dia, amb diverses edicions, enregistraments i inclús versions per a nens.

Pel que fa a l’estada de Valledor a Barcelona, el nombre de documents són escadussers però molt originals i il·lustradors: llibrets impresos de tonadillas, documentació administrativa, referències en fonts secundàries contemporànies, etc. Aquesta documentació mostra, en general, una important presència del gènere a la Ciutat Comtal, dins i fora del seu únic teatre públic i establint vincles amb altres gèneres com la cançó de saló i l’escola bolera. La peculiaritat més destacada és l’ús del català: gràcies a aquesta recerca s’han localitzat, editat i analitzat quatre llibrets de tonadillas impresos a Barcelona amb bona part del text en català, que esdevenen els testimonis més antics d’ús d’aquesta llengua en un teatre públic barceloní. El cas més interessant és el de La ramilletera (entre 1773 i 1775), l’única d’aquestes tonadillas de les quals s’ha trobat la música, en una versió en castellà per al públic madrileny titulada La naranjera del Prado.

L’anàlisi musical de les 24 tonadillas de Valledor mostra que eren unes obres concebudes des d’una perspectiva molt teatral per agradar ràpidament al públic. La brevetat d’aquestes peces implicava una gran economia de mitjans, però Valledor desplega una ingent quantitat de recursos per il·lustrar musicalment el que ocorre a escena, fins i tot amb tocs humorístics de notable enginy. També afalaga les oïdes del públic amb melodies de moda, com músiques de cançons i danses populars -seguidilles, fandangos, tiranes, jotes, etc.-, passades, però, pel cedàs de l’estil galant imperant en la música escènica del moment. En general, aquestes peces ja no es poden entendre a partir de la visió reduccionista i maniquea de Subirà -com un gènere genuïnament hispànic que fou ferit de mort per les nefastes influències estrangeres-, sinó dins de les coordenades d’un context molt més flexible: l’Espanya de la segona meitat del segle XVIII, amb una complexa dialèctica entre Il·lustració i conservadurisme, modernitat i tradició, modes estrangeres i costums autòctons, etc.

En definitiva, es tracta d’un primer pas per començar a entendre aquest gènere des d’una nova perspectiva. Però encara manca, entre altres coses, el més important: impulsar la seva interpretació per apropar al públic aquest gènere cabdal del patrimoni musical espanyol.

VIVÈNCIES DE L’ORATORI DE NADAL

Conjunt de vivències dels cantaires que van participar en la interpretació de l’Oratori de Nadal de Bach el mes de desembre de 2004 i gener de 2005 a Barcelona.

vivencies

 

Llegir l’article sencer  ⬇︎

TRADUCCIÓ CANTATES:

BWV 11, 67, 243, 245 i 253

 

cantatestrad

Llegir l’article sencer  ⬇︎

Notícies

Calendari


« Octubre 2017 »
Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
            1
2 3 4 5 6 7 8* Trio barroc a 18:00
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31