DIVENDRES, 13 DE GENER DEL 2017 – 20:52 CET
Director d’orquestra, cor i compositor, Murat Khupov va néixer a Adiguèsia, una de les repúbliques menys conegudes de la Federació Russa. El 2002 va venir a Barcelona per una temporada, però la ‘intervenció’ de Santa Rita va fer que allargués la seva estada. Avui dirigeix vuit corals catalanes.
–Haurà de disculpar-me, però no sabria situar Adiguèsia al mapa.
–Jo tampoc tenia ni idea que existís Catalunya abans de venir aquí i d’Espanya només havia sentit tòpics sobre la festa i la migdiada.
–Presenti’ns el seu país, per favor.
–Originalment s’estenia des de la costa est del Mar Negre fins a les muntanyes del Caucas, però la guerra i l’ocupació russa [del 1864] van provocar la mort i l’exili de milions de persones. Als 20.000 adiguesos que van quedar els van imposar la cultura russa i els van separar en quatre autonomies, entre elles la d’Adiguèsia.
–Vostè va estudiar música durant 20 anys i va acabar component l’himne nacional.
–Durant la presidència de Ieltsin, a la primera meitat dels 90, hi havia una mica més de llibertat i Moscou donava molts diners perquè creien que com més diners més democràcia. Jo havia acabat els meus estudis al conservatori superior de Rostov i em van trucar perquè tornés a Adiguèsia a muntar i dirigir una orquestra simfònica i un cor nacional. Per això vaig compondre l’himne.
–Va arribar a ser una autoritat cultural.
–Al principi treballava amb llibertat, però hi va haver un canvi polític i van començar a venir als assajos a dir-me què havia de tocar.
–¿Per això va marxar?
–Principalment va ser per motius polítics, però es van ajuntar més coses. M’havien premiat a Moscou, tenia moltes ofertes laborals i començava a mostrar símptomes de la malaltia de la fama. Per una banda sentia orgull personal i per un altre no em deixaven treballar. Estava molt descol·locat.
–El 2002 va deixar tots els seus càrrecs i se’n va anar.
–Va ser una decisió molt difícil, perquè també acabava de néixer la meva filla. Però necessitava marxar un temps i veure les coses des de fora, per això vaig acceptar la invitació d’uns coneguts que vivien a Barcelona.
–S’hi havia de quedar per poc temps…
–Era la idea. Vaig arribar un 7 d’abril i el 22 de maig, festivitat de santa Rita, vaig entrar a l’església de Sant Agustí. No soc creient, però era lluny del meu país, sense família ni feina… i li vaig posar un ciri a santa Rita.
–La de les causes impossibles.
–Anava amb un amic i al sortir ens vam trobar amb una coneguda que era cantant. Estava desesperada perquè l’endemà tenia una actuació en aquella mateixa església i s’havia quedat sense pianista. «El Murat et pot acompanyar», li va dir el meu amic. I així va ser com vaig acabar tocant a l’església de Sant Agustí cada cap de setmana.
–I Barcelona es va convertir en casa seva.
–Dues o tres vegades vaig estar a punt de tornar, però sempre hi havia una cosa que em retenia. Vaig començar a estudiar la llengua i la cultura catalanes i la seva història de repressió em va recordar la del meu poble. Les cançons populars catalanes són tristes i fosques, com les del meu país, i em vaig posar a investigar-les. He ampliat el repertori coral amb cançons del Lluçanès i m’encanten ‘La dama d’Aragó’, la nadala valenciana ‘El Xiquet’ i ‘L’hora fosca’, de Mallorca.
–¿No tornarà a Adiguèsia, doncs?
–M’han trucat algunes vegades, però la situació política és inestable i tot es decideix a Moscou. Ja he fet meu el català perquè la meva llengua materna [l’adigué] la van matar i també participo en els actes per la independència. És com una necessitat personal. A Adiguèsia qualsevol intent de reivindicar la cultura pròpia em duria a la presó.